La Cianotipia és un procediment d'impressió de fotografies que dóna una impressió en color cian blu. Aquest procediment va ser popular en els cercles d'enginyers fins al segle XX. És un procediment senzill i econòmic que produeix còpies a gran escala d'un treball que en anglès es coneix com a blueprints. En el procés es fan servir dos productes químics:

• Citrat amònic de ferro 

• Ferricianur de potassi.

 

HISTÒRIA:

​

El científic astrònom anglès Sir John Herschel va descobrir aquest procediment el 1842. Encara que el procediment va ser desenvolupat per Herschel, ell el va considerar com un sistema per reproduir notes i diagrames. Va ser Anna Atkins qui el va utilitzar en fotografia. Amb ell va documentar en llibres falgueres i altres plantes com moltes algues.[3] Per això Atkins es considera com la primera dona fotògrafa.

 

PROCEDIMENT:

​

En un procés típic es fan servir una mescla a volums iguals d'una solució al 8,1% (pes/volum) de ferrocianur de potassi i una solució al 20% de citrat fèrric d'amoni. Aquesta solució és lleugerament fotosensible i fosca. Els cianotips es poden imprimir sobre qualsevol superfície capaç de mullar-se en la solució de ferro.

Es pot produir una imatge positiva exposant-la a una font de llum ultraviolada, com la llum solar, amb un negatiu. La llum ultraviolada redueix el ferro a ferro. A Això li segueix una complexa reacció del ferro cap a ferrocianur. El resultat és un tint blau insoluble de ferrocianur fèrric que es coneix com a blau de Prússia.

 

CONSERVACIÓ A LLARG TERMINI:

​

En contrast amb molts procediments històrics i actuals, les impressions de cianotips no reaccionen bé als ambients bàsics. Per això no s'aconsella emmagatzemar cianotips o presentar-los en situacions bàsiques perquè la imatge s'esvaeix. Però tenen la característica poc comuna que una imatge esvaïda, per una llarga exposició a la llum, es pot restaurar significativament simplement exposant-la a un ambient fosc.