RESSENYES
RESSENYES
proves Còmic
proves Còmic
proves Còmic
proves Còmic
Artistes
Artistes
Ressenyes:
x
Oriol Maspons:
Primera gran exposició retrospectiva sobre l'obra del fotògraf barceloní Oriol Maspons.
L'exposició, de gran format, recorrerà més de quatre dècades d'intensa activitat en els camps
del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat, contextualitzant la seva producció i donant suport
a la investigació en la recuperació de material documental -llibres, revistes, caràtules de discos, etc.-,
per conèixer també el destí final de les fotografies de l'autor.
Oriol Maspons va exercir un paper clau en la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya en les dècades de 1950 i 1960, primer des de l'àmbit de la fotografia amateur. Maspons va ingressar el 1951 a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El 1955 es va traslladar a París, on freqüentava els ambients fotogràfics. En tornar a Barcelona, es va fer professional i va formar societat amb Julio Ubiña. Es va dedicar al reportatge, al retrat, a la moda ia la publicitat. Va treballar per a «La Gaceta Ilustrada», «L'Oeil», «Paris-Match», «Boccaccio», «Expression», «Elle», etc. Va publicar una gran quantitat de llibres, entre els quals destaquen els editats per Lumen en la col·lecció Paraula i Imatge: «Toreig de saló», amb Julio Ubiña i textos de Camilo José Cela; «La caça de la perdiu roja», amb textos de Miguel Delibes, i «Poeta a Nova York», sobre poemes de Lorca.
Biografía:
Oriol Maspons i Casades (Barcelona, novembre de 1928 – ibídem, 12 d'agost de 2013) fou un fotògraf català. Va immortalitzar els anys de la Gauche Divine i el Somorrostro de Barcelona i autor va contribuir de forma decisiva a la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya durant la dècada dels seixanta.
Aquesta imatge es situa a Ibiza en el S.XX. La imatge és en blanc i negre. L’espai plasmat és una platja. En ella apareix una dona, turista, amb un bikini. En aquella època no era habitual veure a dones exposant tant el seu cos, normalment utilitzaven bañador en llocs públics, pero segons Oriol Maspons, les dones turistes eren molt més atrevides.
El que és més radical, a part de la quantitat de pell que se li pot veure a aquella jove, és que més enrere apareixen dos homes militars, totalment coberts.
El Víbora:
Aquesta exposició és un homenatge a L'Escurçó i als seus autors, quan es compleixen
40 anys de la publicació del primer número d'aquesta mítica revista d'comix que va
marcar a diverses generacions de les dècades dels vuitanta i noranta.
La mostra se centra en la primera etapa de la revista, en els inicis de la democràcia, quan
Barcelona es va erigir com el centre de la cultura underground que s'havia iniciat en els
anys seixanta del segle xx als Estats Units.
A través de 35 obres originals, d'una àmplia mostra de documents i d'una selecció de
prop de 100 portades, el públic descobrirà l'originalitat i la potència de creadors com
Gallardo, Laura, Nazario, Mariscal, Martí, Max o Roger que, amb les seves vinyetes
transgressores i un llenguatge nou, es van rebel·lar contra l'ordre establert i l'estètica
convencional. L'univers de l'Escurçó està poblat de personatges marginals i subversius.
El Museu Nacional treballa des 2014 per patrimonialitzar i donar visibilitat al còmic, un gènere artístic que ha entrat a les sales del Museu per quedar-se.
Biografía:
El Víbora va ser una revista de còmics espanyola, de periodicitat mensual, orientada especialment al còmic underground, que va començar a publicar-se el desembre de 1979 i va desaparèixer el gener del 2005, després d'haver-ne publicat més de 300 exemplars i diversos especials.
El Víbora va néixer amb una sèrie d'autors que s'havien iniciat al món del còmic a les publicacions underground de mitjans dels anys 70.
El seu estil irreverent li va permetre abordar sense embuts temes com la llibertat sexual, el consum de drogues, la lluita contra les centrals nuclears o la vida als baixos fons. Entre els nombrosos especials publicats per la revista, en destaca el dedicat a l'intent colpista del 23-F (1981), en el qual El Víbora es va atrevir a fer l'humor més negre en una situació realment difícil.
La tirada del primer número, segons l'editor, va ser de 24.000 exemplars i, en el seu millor moment, les tirades van arribar als 80.000 exemplars. Però es calcula que les vendes havien caigut en els últims anys fins als 6.000 exemplars mensuals, fet que va acabar per fer-ne inviable la continuïtat econòmica.
Il·lustració de l’any 1990. 13ª portada de la revista/còmic.
Aquesta edició és un especial de la guerra, en forma de quadern amb grapes. La portada va ser il·lustrada per Das Pastoras.
En el primer pla de la il·lustració apareix la imatge de dos homes militars homosexuals. Els dos personatges es troben en el mig de la guerra fent un picnic, mentres s’estan donant un petó com a mostra del seu amor.
Se sap que els dos homes són militars per la seva vestimenta, la seva notoria desenvolupació dels músculs, la seva falta de cabell i el fet que de fons apareixen persones sofrint per causa de la guerra, amb naus militars flotant al darrere.
Aquesta imatge em transmet rebel·lió, ja que en aquella època no estava ben vist que dues persones del mateix sexe tinguessin una relació més intensa que una simplement una d’amistat, i molt menys demostrar-ho davant del públic.
Antoni Fabrés
Aquesta exposició es proposa recuperar l'obra d'un pintor català que en vida va tenir un gran èxit, però que l'inexorable pas del temps, i amb ell les diferents generacions historiogràfiques, van deixar en l'oblit.
La mostra serà un recorregut per l'obra d'Antoni Fabrés i Costa, escultor i pintor, que amb vint-i-anys i sent alumne de l'Escola Llotja de Barcelona, va guanyar una pensió per anar a Roma, la ciutat que llavors era el destí natural per als artistes que destacaven.
A l'llegarallí, un any després de la mort de Marià Fortuny, Fabrés es va dedicar al dibuix, a la pintura i a l'aquarel·la, 3 tècniques que va dominar com ningú en la seva època.
La historiografia situar l'obra de Fabrés com a continuadora de la de Fortuny quant a la seva temàtica, la orientalista. Però Fabrés no pot inscriure en cap moviment específic i, si bé va pintar temes orientalistes comuns a molts artistes de les dècades vuitanta i noranta del segle XIX, o temes de mosqueters o espadatxins, moltes de les seves obres també es poden enquadrar dins el realisme i el naturalisme, que cal entendre com una mirada àcida i crítica cap a la societat. El naturalisme i la denúncia de les diferències socials van tenir en Fabrés un defensor acèrrim. Va ser un gran retratista que buscava, principalment, la mirada del retratat com a element principal. Així mateix, la seva preocupació per la llum el va portar a investigar la seva incidència en els colors, tant d'interiors com de paisatges, aconseguint fins i tot en alguns quadres aspectes més aviat hiperrealistes.
El 1926 el mateix artista va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya. Actualment es conserva al Museu Nacional i en l'antiga Casa del Comú, a les Corts (Barcelona).
Biografía:
Antoni Fabrés i Costa (27 de juny de 1854, Gràcia – 1936, Roma) fou un aquarel·lista, pintor i escultor orientalista molt influenciat per Fortuny.
Fill de Gaietà Fabrés i de Magina Costa, va néixer a la vila de Gràcia. El seu pare fou el seu primer mestre tan de pintura com d'escultura, demostrant des de molt petit extraordinàries habilitats. El 1867 obté una medalla i ingressa a l'Escola de Llotja de Barcelona estudià escultura. El 1875 va rebre un premi pel qual va marxar pensionat a Roma on aviat va deixar de realitzar escultures i va consolidar la seva mestria en la pintura. Treballà a Barcelona entre 1886 i 1892, quan va marxar a viure a París, on el seu prestigi internacional augmentà, gràcies al suport del seu marxant Adolphe Goupil i als nombrosos premis guanyats.
El president de Mèxic, Porfirio Díaz, el va nomenar Inspector General de Belles Arts de Mèxic, càrrec que ostentà fins al 1908. Tornà a Roma on morí el 1936.
Es una obra molt naturalista, els detalls están molt ben elaborats i les pinzellades son delicades. Pero no es realista, ja que la imatge és producte de la seva imaginació.
En aquesta obra Antoni Febrés representa un home, pobre, del S.XIX, en unes condicions no gaire bones, però amb les coses suficients, menjar, un sostre on dormir, i tot lo necessari per sobreviure. És tot el que es necessita per ser feliç, no cal tindre una gran casa, un menjar de primera o ser un home de negocis per viure una bona vida.
L’home es troba en una habitació obscura i bruta, a sobre d’un llit format per una base de fusta i un matalàs vell. Es poden apreciar petits detalls com ara, a la dreta, una cadira feta amb fusta i espart, amb el que semblen unes teranyines, una maleta, al fons, una camisa penjada a la finestra, i a l’esquerra, una estanteria amb algunes coses a sobre, com ara una ampolla de vidre que el més probable és que contingui o que en el seu moment guardés vi.
Renau. El combat per una nova cultura
Josep Renau i Berenguer :
(València, 17 de maig de 1907 - Berlín, 11 d'octubre de 1982), va ser un pintor, cartellista
polític, fotomuntador, publicitari i professor valencià. És considerat el cartellista més
important de la Guerra Civil espanyola.
Biografía:
Entre 1919 i 1925 va estudiar Belles Arts a València. Va guanyar el seu primer concurs de
cartells amb 18 anys. Va treballar també com a fotògraf i muralista i els seus cartells
cinematogràfics eren apreciats en tot el món. La seva celebritat es consolida amb els
cartells editats per a donar suport a la República durant la Guerra Civil espanyola, tot i que
també atenia encàrrecs comercials. Va ser professor de Belles Arts en la Universitat de
L'any 1936 va ser nomenat director general de Belles Arts. Va ocupar el càrrec fins al final de la contesa el 1939. En acabar la guerra, passa a França i és internat en un camp de refugiats a Argelers. Aconsegueix un visat per a Mèxic al maig de 1939, on treballarà per a revistes espanyoles en l'exili. Durant el seu exili a França i Mèxic fou vigilat pels serveis d'intel·ligència americans.
L'any 1958 deixà Mèxic per a instal·lar-se a Berlín Oriental (República Democràtica Alemanya). Allá va realitzar murals i fotomuntatges. Al 1976, va tornar a Espanya, però només ocasionalment. Va morir l'11 d'octubre de 1982 a Berlín Oriental, a l'edat de 75 anys.
El Born Centre de Cultura i Memòria, en col·laboració amb l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), presenta l’exposició més extensa dedicada a Josep Renau feta fins ara a Catalunya.
Josep Renau, nascut a València l’any 1907, és una figura central de l’art combatiu: va vincular estretament la creació amb el compromís social. L’obra de Renau, formada principalment per cartells i grans murals, està marcada per un llenguatge innovador i l’ús agosarat del fotomuntatge. La trajectòria personal de l’artista també és un reflex dels conflictes del segle XX: la defensa de la 2a República i del patrimoni artístic espanyol, la ferida de la Guerra Civil i l’exili a Mèxic i a Berlín, on va morir l’any 1982.
Del 13 de juny al 13 d’octubre, El Born CCM recordarà aquest artista i intel·lectual amb una selecció de més de 100 peces.
(Al)most life, after all
Després de tot.
La vida és Art a través dels seus mecanismes, xarxes de dades,
computació, robòtica, ciència, xarxes virtuals i reals, un
cyborización present, bàsica, a través de petits neuroestimuladores,
marcapassos que condicionen el batec del cor, passió a cop de
" like ". El teu futur ja no està disponible, és passat.
Obres amb essències de vida, no només en la seva creació, sinó en la representació del llenguatge, la comunitat, la natura, reaccions humanes, els records, el posthumanisme ... La trobada de diversos camps de coneixement a partir de la tecnologia, de l'techné, que l'art vela i revela. En la seva reflexió a la recerca de l'essència de la tecnologia, Heidegger la va redefinir com una cosa que va més enllà del merament instrumental, i que només es pot desvetllar a través de l'art, en l'essència de la vida, actual, la font de la vida, El Dorado.
YGW en col·laboració amb NewArtFoundation, Hangar i la Col·lecció Beep d'Art Electrònic, generen una proposta en la qual l'antropocentrisme no només queda qüestionat, és vetat, mitjançant radicals impulsos electromagnètics, comunitats robòtiques, meduses alienígenes, paisatges virtuals propera que els reals. De debò som necessaris?
Antoni Tàpies: certeses sentides
La Fundació recupera l'exposició Certeses sentides, ampliada amb peces que no s'havien inclòs en
l'edició anterior, i acompanyada d'una sèrie d'escultures de bronze i de terra xamotada de el mateix
període.
Tàpies va desplegar el seu repertori d'imatges: les creus, les ulleres, l'autoretrat, el cos, el crani i els
ossos, la cadira, el paisatge, les lletres i les xifres. En conjunt predomina certa tristesa, fins i tot cert
pessimisme. I és que, coincidint amb un moment particularment actiu, ple d'exposicions importants
i premis, i amb la creació i l'obertura de la seu de la Fundació que porta el seu nom, Tàpies vivia un
període en el que feia referències constants a la mort i , més específicament, a el dolor, a el dolor
físic que porta implícita la vida. No obstant això, no és una al·lusió a el dolor per victimitzar o per
abandonar-se a ell, sinó per prendre consciència de la seva existència, per trobar maneres de
conviure amb ell, de superar-lo i, potser, malgrat tot, d'arribar a la felicitat. Com si, conscient el pas
de el temps, de l'envelliment, de la malaltia i de la mort, Tàpies es preocupés per deixar un testament vital i artístic.
Antoni Tàpies
Antoni Tàpies i Puig, I marquès de Tàpies (Barcelona, 13 de desembre de 1923 - ibídem, 6 de febrer de 2012), va ser un pintor, escultor i teòric de l'art espanyol. Un dels principals exponents a nivell mundial de l'informalisme, està considerat com un dels més destacats artistes espanyols de el segle XX. L'obra de l'artista català gaudeix d'un centre d'estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.
De formació autodidacta, Tàpies va crear un estil propi dins de l'art d'avantguarda de segle XX, en el qual es combinaven la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte però ple de simbolisme, donant gran rellevància a l'substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual donat per l'artista a la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per significar una profunda anàlisi de la condició humana.
Fundación Mapfre: Tocar el color (la renovació del pastel)
La renovació del pastel aprofundeix en la història del ressorgiment del pastel a partir de la dècada de 1830, quan apareix el terme «pastelista», fins les seves evolucions al segle XX. Si bé la tècnica del pastel va conèixer al segle XVIII un auge formidable fins al punt de convertir-se en un art de ple dret, mai va arribar a conquerir de el tot la seva legitimitat davant de la pintura a l'oli, disciplina reina. La seva fragilitat intrínseca, el seu encasellament en el gènere del retrat (molt menys valorat que la representació de les grans fites històrics o religiosos) i la seva apropiació per part de nombroses dones li van impedir accedir a l'àmbit de la «gran» pintura.
Paral·lelament, la utilització molt difosa dels pastels per a realitzar esbossos va tendir a confondre-ho amb les arts gràfiques. Pel que no va ser fins al segle XIX quan l'art del pastel reconquerir poc a poc la seva autonomia respecte a la pintura, i quan va arribar al seu màxim apogeu. És en aquest moment de renaixement de la tècnica on arrenca l'exposició Tocar el color, centrada en les obres que justifiquen l'aplicació de l'apel·latiu «pastelistas» als seus autors.
Artistes com Eugène Boudin, Odilon Redon o Edgar Degas, s'expliquen entre aquells que, a l'apostar per aquesta tècnica, van conferir un estatus innovador a l'ocupació de les barretes de pastel; una posició nova que es va mantenir al llarg de la primera meitat de segle XX aplicada a la ruptura de llenguatges que inaugura la generació posterior amb, entre d'altres, Pablo Picasso, Joan Miró, Maria Blanchard o Theo van Doesburg.
Fundació Vila Casas: Monòleg, diàleg i concepte
Monòleg, diàleg i concepte són el pretext que ens permet traçar un discurs al voltant del fons de la col·lecció de pintura de la Fundació Vila Casas. Un pretext que ens posa, com a punt de partida, al davant de qüestions tals com la convivència de diferents autors o d’un mateix autor amb si mateix i els seus diferents moments creatius. Tot això ens mou a plantejar-nos com s’esdevé el diàleg entre les diferents disciplines i llenguatges creatius que coexisteixen a l’actualitat.
La contraposició, la juxtaposició, la concentració, la dispersió o, fins i tot, l’absència permeten variar, transformar o modificar significats, valors o sentits, però també enriquir i completar conceptes, proposar-ne de nous, preservar les nostres conviccions o bé revisar-les.
Aquesta revisió de la col·lecció permanent del Museu Can Framis esdevé un viatge personal vertebrat per Antoni Vila Casas, qui ha configurat aquesta col·lecció durant anys, decidit a emparar, cuidar i potenciar l’art català contemporani i els seus artistes.
El Museu Can Framis reestructura la seva col·lecció permanent i incorpora 30 noves obres.
La nova exposició permanent del museu es desenvolupa en 36 àmbits que recorren el fons pictòric de el centre en una conversa entre els autors de diferents generacions que s'interromp per algun element que "possibilita noves interpretacions".
L'itinerari acull 250 obres, una trentena de les quals han estat adquirides en l'últim any per donar a la col·lecció "una major representativitat de l'art d'avui", i donar visibilitat a un conjunt d'autors promocionats per la Fundació.
Completa els períodes artístics d'alguns dels seus artistes, com Pep Duran, Xavier Grau, Perejaume, Ràfols Casamada, Miguel Rasero i Xavier Valls.
FotoColectania: LA MOVIDA. Crónica de una agitación
La mostra ofereix una aproximació a aquest moment històric des de la perspectiva de la fotografia, abordant àmbits i mirades radicalment diferents.
En l'exposició, que es presenta al festival Les Rencontres d'Arles aquest estiu, es podran veure fotografies d'època d'Alberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Mínguez i Miguel Trillo.
Després de diverses dècades de dictadura i ostracisme, la transició espanyola va veure aparèixer una nova generació fascinada per la modernitat i la idea del nou, que cristal·litzaria en creadors procedents de diferents camps com la música, la moda, el cinema, la pintura o la fotografia .
Tots ells van conviure, es van creuar i, a la seva manera, cadascun d'ells va ser un cronista de la Moguda. L'excepcionalitat de la fotografia d'aquest període és precisament la seva aportació individual, reflex de la diversitat dels mons en què es van bolcar i de les seves riques personalitats des del punt de vista fotogràfic i que donen com a resultat una mirada polièdrica sobre aquell moment.
Fotògrafs
Miguel Trillo
Pròxim a l'epicentre de les actuacions musicals i de l'escena contracultural, retrata la llibertat del carrer i la joventut de moment, agrupada en tribus segons la seva manera de vestir i els seus comportaments. "Els grups sempre feien el mateix sobre l'escenari, sempre representaven el mateix paper, ja fos a París, Roma, Londres o Madrid. Però al pati de butaques, a la sorra de la plaça, l'espectacle era nou cada vegada ".
Pablo Pérez-Mínguez
Pioner a Espanya de diferents àmbits fotogràfics, el seu estudi va ser un dels centres neuràlgics de la Moguda, on van passar i es van fotografiar tots els seus protagonistes. Sota el lema del "Tot s'hi val", el resultat és una impactant imatgeria gamberra dels personatges més rellevants de l'època.
Ouka Leele
Només les insòlites circumstàncies d'aquella època desimbolta poden explicar la frescor i el risc d'una joveníssima creadora que es va atrevir a experimentar amb un llenguatge propi. Les seves fotografies oníriques i plenes d'artifici, pintades amb aquarel·la, són el resultat, segons l'autora, d'idees que lentament han cobrat forma en la seva imaginació.
Alberto García-Alix
Les fotografies de primera època de García-Alix són testimoni de com es transformava el carrer i els personatges que l'habitaven. Les seves imatges constitueixen una altra crònica de moment, que ens mostra a una generació que també va ser arrasada per la droga i la sida. La frase "Do not follow em, I'm lost" (No em segueixis, estic perdut), a més de ser el primer tatuatge de García-Alix, reflecteix perfectament el que per a l'autor van ser aquells anys.
EN CAIGUDA LLIURE
L'exposició analitza de forma integrada diferents accions i narratives que estructuren el present i que constitueixen un mapa polifònic de la condició actual. S'hi materialitza una àmplia constel·lació que investiga els perfils, en un altre temps estables, de la realitat, i es descriu el moment present en la seva amplitud macro i micro, observant les transformacions en curs en les àrees de la ciència, l'ecologia, la economia, la geografia, la identitat, la política i la representació. D'aquesta manera, "En caiguda lliure" utilitza el camp de l'art com un fòrum en el qual es proposen diferents formes de llegir i interactuar amb el món, amb o que demostra, en aquest procés, la seva pertinença a un camp social en constant evolució i proposa una immersió productiva en l'ara. Malgrat aquest context de dissolució assenyalada, el projecte no proposa una apatia paralitzadora o nihilista sinó, per contra, una potencialitat, un obertura a el futur.
ÒPERA. PASSIÓ, PODER I POLÍTICA
Una experiència immersiva que apel·la directament l'emoció, amb fragments de diferents òperes que acompanyen el visitant durant el seu recorregut per Venècia, Londres, Viena, Milà, Paris, Dresden, Barcelona i Leningrad.
L'òpera ha estat i és reflex de moments històrics de canvi i revolució. Al llarg de el temps diferents ciutats han acollit i impulsat obres en què la política conflueix amb la música, el disseny i la producció. Les estrenes d'aquestes òperes serveixen de fil narratiu per recórrer la vida urbana a Europa durant els últims quatre segles i entendre l'entorn propi de cadascuna d'aquestes obres.
Una exposició envoltant que connecta passat, present i futur gràcies a la complicitat entre la música i les peces procedents de més de 30 institucions diferents, des de vestits i partitures fins gravats i escenografies. Nascuda de la col·laboració entre The Victoria and Albert Museum i la Royal Opera House de Londres, la mostra incorpora un nou àmbit dedicat a Barcelona conjuntament amb el Gran Teatre de Liceu.
Durant l'exposició hem pogut escoltar 8 òperes que cadascuna d'elles et transportava a un lloc i a una època diferent:
-
La coronació de Popea, de Monteverdi, inicia el recorregut a la rica Venècia de 1642.
-
El segueix Rinaldo, de GF Händel, per imaginar el Londres de 1711.
-
La música de la il·lustració queda representada amb Les noces de Fígaro, de Mozart, en la Viena de 1786.
-
Amb Nabucco, de Giuseppe Verdi, s'arriba a el Risorgimento italià al Milan de 1842.
-
Richard Wagner ens trasllada al París 1861 per descobrir el polèmic estrena de Tannhäuser.
-
En l'idíl·lic Dresden de 1905 es va estrenar Salomé, de R. Strauss, l'obra que va provocar escàndol en el seu moment per la seva pretesa bogeria i indecència.
-
Lady Macbeth, de Dmitri Xostakóvitx, ens endinsa a l'Leningrad de 1934 i la censura pròpia d'el règim soviètic.
-
Finalment, es completa la mostra amb una important secció dedicada a la Barcelona modernista que va acollir l'estrena de l'òpera Pepita Jiménez, d'Isaac Albéniz a 1896.